Vull escriure’t avui la meua segona carta, en aquest dia tan especial del tercer aniversari de la teua defunció. La primera va ser per a correspondre a unes afectuoses paraules que em vas dedicar amb tot el teu afecte i que guarde i rellig molt sovint perquè em reconforten.
Estimada Pilar, ja estic rondant els meus juvenils 90 anys, i si ho recorde és perquè tu memoritzes els raïms d’ells que s’han anat esvarant des que ens vam conèixer en la teua Politècnica. Quants anys i sempre ben conviscuts sense una coma mal posada ni esborrada, i tu eres sempre la convivent.
Per tot això el meu agraïment per l’assossec que ens ha acompanyat sempre sense interrupció i que saps que les portes de la meua casa sempre les has trobades obertes i seguisc amb l’esperança que arribe encara la teua respiració tan saludable. A la meua edat es necessiten molt bons reconstituents, gràcies moltes, Pilar.
Amb tu com sempre
Paco Brines
Ens vam conèixer en 2001 en comissariar l’exposició pictòrica “Mirades des d’Elca iconografia plàstica en la poesia de Francisco Brines”, realitzada pel catedràtic canari Eduardo Camacho i que vam poder contemplar en la Universitat Politècnica de València i en la cripta de Santa María la Major d’Oliva. Va ser suficient una vesprada de xarrada amb tu perquè em feres necessitar els teus poemes que m’ajuden a omplir feliçment tants i tan bons moments de la meua vida. Ens vas fer oblidar l’existència del temps perquè ens vas ensenyar a fer olor el gesmiler innocentment. Ens vas seduir amb la teua mirada de xiquet sorprès. Vas saber transmetre’ns secrets i els teus poemes són avui l’amulet que m’acompanya sempre. En aquell mateix any, vas rebre la màxima distinció acadèmica que atorga la nostra universitat, el “Doctorat honoris causa” i vaig tenir l’immens honor de ser la teua padrina.
La dimensió creadora de la teua poesia, la veu personal que has anat construint des de l’amor a la vida i la consciència del seu trànsit, des de la triava i l’exaltació a un temps, sempre obstinat en una vigorosa meditació, et porten a pertànyer a una de les mes esplèndides generacions poètiques espanyoles, la del 50. La teua veu inconfusible ha ressaltat pel seu to meditatiu i la fidelitat a una concreta visió del món. Uns poemes en els quals la llum d’aquesta terra i el seu paisatge no han estat absents ni han sigut un mer escenari, sinó una conseqüència més del viure que comporta la teua poesia. Per això vas tornar a Elca a Oliva, a la casa familiar, que és el territori d’una infància que bull en la teua poesia, com qui torna a la seua pàtria, aquesta pàtria que per a Rilke era la infància i que potser també ho va ser per a tu, una casa pairal del XIX, envoltada de tarongers, on va créixer la teua obra, va despertar la teua mirada fecunda, amb el record permanent del que va ser l’amor.
Vull ressaltar el teu atent seguiment de la poesia nova, el teu suport als més joves, aquesta generositat amb tots, però especialment amb els quals comencen.
Acabaré subratllant les dues característiques que, en paraules del poeta valencià Vicente Gallego, et defineixen: la curiositat i la generositat; una curiositat que sempre t’ha portat a interessar-te per aquesta aventura que és la vida en tots els seus vessants i que t’ha convertit en un verdader mestre de la més jove generació de poetes.
La teva sempre amiga
Pilar Roig
