La Safor, segurament la comarca valenciana més poètica, queda òrfena. Ens ha deixat Josep Piera, Beniopa, 1947. Maestro de diverses generacions i amant de la seua terra i del seu paisatge, va saber convertir en vers aquesta força que ens uneix pel cap alt nostre. Ens deixa a l’abril, quan explota la flor del taronger i la seua olor ens inunda. Quan en Elca els tarongers canten amb la puresa d’una nova primavera i quan en La Drova queda arrere l’hivern i tot floreix com si fora nou.
Dos espais mítics. Elca, La Drova. Llocs on poetes amics van elevar la paraula i la van fer eterna. De fet, Josep Piera va traduir al valencià poemes del nostre premi Cervantes, demostrant que els idiomes uneixen i la seua suma enriqueix. La poesia no té fronteres i els dos van saber crear una obra que quedarà.
Enguany es compleixen cinc anys de la mort de Francisco Brines i la vida ha volgut que un altre gran ens deixe. Però tenim els seus poemes, el seu exemple, les seues vides i aquestes cases que queden com a testimoniatge d’una existència plena. Allà on estiguen, segurament, parlaran en un diàleg etern, perquè tots dos van bastir ponts, van unir cultures i van ajudar a les noves generacions.
I ens deixen el millor llegat: la paraula.
Tant de bo estiguem a l’altura i sapiguem seguir el seu deixant. Gràcies, Josep, per tot el que ens deixes. Ja ets etern com el vers que reviu en els llavis.
José V. Sala (Poeta)
LA ÚLTIMA COSTA
Había una barcaza, con personajes torvos,
en la orilla dispuesta. La noche de la tierra,
sepultada.
Y más allá aquel barco, de luces mortecinas,
en donde se apiñaba, con fervor, aunque triste,
un gentío enlutado.
Enfrente, aquella bruma
cerrada bajo un cielo sin firmamento ya.
Y una barca esperando, y otras varadas.
Llegábamos exhaustos, con la carne tirante,
algo seca.
Un aire inmóvil, con flecos de humedad,
flotaba en el lugar.
Todo estaba dispuesto.
La niebla, aún más cerrada,
exigía partir. Yo tenía los ojos velados por las lágrimas.
Dispusimos los remos desgastados
y como esclavos, mudos,
empujamos aquellas aguas negras.
Mi madre me miraba, muy fija, desde el barco
en el viaje aquel de todos a la niebla.
Francisco Brines
L’ÚLTIMA COSTA (Traducció Josep Piera)
Hi havia una barcassa, amb personatges feréstecs,
disposta a la riba. La nit de la terra,
sepultada.
I més enllà aquella nau, de llums esmorteïts,
on s’hi apinyava, amb fervor, tot i trista,
una gentada de dol.
Enfront, aquella boira
tancada sota un cel ja sense firmament.
I una barca esperant, i unes altres varades.
Arribàvem exhausts, amb la carn tibant,
un poc eixuta.
Un aire immòbil, amb serrells d’humitat,
surava al lloc.
Tot estava disposat.
La boira, encara més tancada,
exigia partir. Jo tenia els ulls velats per les llàgrimes.
Dispoàrem els rems desgastats
i com esclaus, muts,
espentàrem aquelles aigües negres.
Ma mare em mirava, ben fixament, des de la nau,
en aquell viatge de tots cap a la boira.
Francisco Brines
