Per a qualsevol artista el més delicat és presentar al seu poble, tanmateix el conversatori i la lectura dels poemes de Víctor Filgueira Maseres acompanyat amb la música al cel·lo de Maria Pons, va superar totes les expectatives. Especialment, la lectura dels poemes “El iaio” i “La filla” en la veu de Raquel Garés van estar el cim de l’emoció i la bellesa.
El 17 de desembre, en l’espai del Museu Municipal d’Alzira, va tenir lloc la presentació del llibre guanyador de la V edició del Premi Internacional de poesia Francisco Brines, modalitat en valencià i publicat per l’editorial Pre-Texos. La conversa es va dur a terme entre el poeta guanyador, Víctor Filgueira Maseres, i l’escriptor i crític literari Joan Antoni Fluixà, moderada per Rosa Mascarell Dauder, escriptora i patrona de la Fundació Brines. Entre els temes als quals ens va portar la lectura de La cendra espargida ha estat les memòries de l’infància, que ja no són nostàlgia sinó un fons del qual aprenem a mirar el passat i el present amb uns ulls savis. El poeta no és un visionari sinó algú que sap mirar i, en el cas de Víctor Filgueira, com el de tot gran literat, és també saber transmetre la seua mirada de forma que s’universalitzen les emocions i les vivències.
S’ha parlat molt de filosofia, des de Maria Zambrano, per a qui la Filosofía i la Poesia eren dues cares del mateix, ja que pensar és desxifrar el que es sent, però també de Giambattista Vico qui va defendre que la primera expressió humana va ser el cant i l’oració: la poesia. La bona poesia és l’única que pot fer front a l’estètica invertida, barreja de coentor, estupidesa i maldat. Recordant el paper de la poesia en altres cultures, Josep Antoni Fluixà ens advertí del paper fonamental de la literatura per a fer comunitat quan anomenàrem a l’escriptor Ngũgĩ wa Thiong’o, qui defensà la cultura com a part integral del nostre creixement i la protecció que es deu a les llengues minoritzades.
Fluixà també ens contà algunes anècdotes simpàtiques tant de Brines com de altres escriptores i escriptors valencians, de qui té un coneixement digne de què algun dia es decidira a fer un recull, ens faria conéixer millor la riquesa de la nostra llengua en la literatura, poesia, novel·la i assaig. El convidem a treballar en eixe llibre que serie una fita per a totes les persones que estimem la nostra llengua. Francisco Brines va decidir que hi havia que honrar les dues llengues, la que ell escrivia i la seua materna lligada al seu poble, d’ahí dos premis de poesía cada any.
La cloenda va raure en la lectura de poemes del llibre guanyador acompanyada del cel·lo de Maria Pons. Una vetllada difícil d’oblidar per als que gaudirem d’ella.
Lectura poema “El IAIO”
El recorde pels matins, sota l’olivera,
esmorzant pa i raïm,
envoltat dels gats famolencs i del meu gos,
que tenia un cabell negre i llis
com una nit d’alta mar.Recorde la tendresa als seus ulls d’home bo,
d’aquell que s’ha embegut amb paciència
una vida amb regust a oli de ricí,
i les mans clavillades per la fusta de l’aixada
i les espardenyes enfangades de la séquia.
Mai no m’ho va dir ni jo ho vaig veure,
però m’en recorde fugint del camp de concentració,
amb el brussó descosit i descals,
d’amagatall en amagatall,
sempre buscant l’ombra, caminant tot sol a la nit,
defugint l’anònim covard,
aquell enemic implacable de la fam,
la ferotge persecució dels morts.
Mai no m’ho va dir ni jo ho vaig veure,
però me’n recorde del llastimós plor d’un home bo
en meitat de la nit,
mentre somiava i cridava sa mare.
