Amb aquestes paraules agraïa Rafael Espejo haver sigut triat com a guanyador de la tercera edició dels Premis Internacionals de poesia Francisco Brines en castellà. I continuava en dient:
“Quan jo vaig començar a llegir poesia, allà pels disset, em meravellava amb facilitat. Ho he comprovat aquests dies rellegint, amb motiu d’aquest acte, diversos llibres de Brines. He constatat que em va tornar boig, si s’ha de jutjar pels subratllats i marques en pràcticament cada poema seu, no vaig deixar pàgina neta. I d’entre tots aquests subratllats, un vers que no tenia localitzat, encara que sabia que era seu. La música i la melancolia reunits en el que per a mi ha sigut, és i serà un mantra vital: “La blanca llum de la maleïda lluna”. Que bell sona i que misteriós diu. Juraria que tots els meus versos, quan els done forma, aspiren a aquest vers. Mai podré agrair-li-ho prou.
En general, he assimilat la seua poesia de tal manera que no és ja que el seu magisteri apunte en el que escric jo, sinó que presideix tot el que pense. Coincidisc amb ell en cada idea sobre el fet d’estar en el món, que és el seu tema favorit, potser l’únic…. Vist així, Brines em va fer poeta, però més encara: em va fer persona.”
Aquestes paraules van ser llegides pel conductor de l’acte Antonio Lucas, al qual agraïm la seua vivacitat i la seua destresa per a contagiar-nos l’emoció de la poesia que es va viure la gala. Per desgràcia Rafael Espejo va tenir un contratemps de salut del qual esperem que es recupere prompte.
Yolanda Esteve, guanyadora en la modalitat de valencià, sí que ens va acompanyar i va agrair personalment la recepció del guardó i l’emoció que havia sentit en visitar Elca, la casa i refugi poètic de Brines. En la seua obra “Els ostages” ens parla de viatges i retorns com en aquest “À bout de suffle”:
No cal arribar
convençut a la paraula.
No cal negar al viatger
el plaer de perdre’s.
No cal el futur educat
ni l’estratègia immune.
De vegades fas un salt
i deixes tots els teus mots enrere.
Antonio Lucas, va lloar l’encert de Brines en convocar el premi en les dues llengües: “ser bilingüe és una riquesa que envegem els que vam nàixer amb una sola llengua.”
L’alcaldessa i vice-presidenta de la Fundació, Yolanda Pastor, va pronunciar unes paraules d’elogi a la labor de la Fundació i va prometre tot el seu suport. Mariona Brines, presidenta de la Fundació, ens va contar una anècdota del seu oncle que val la pena reproduir en tota la seua extensió i agrair-li el record:
“Els contaré una història, que la creen o no, és verídica. Compte la família que Paco va començar a llegir als tres anys. Alguna cosa que va sorprendre a tothom. Tal vegada escoltava a algú que llegia en veu alta, tal vegada es fixava en aquests dibuixos, en la seua fonètica i en el que volien dir aquests rars signes, que són les lletres. Al final la seua comprensió del text va arribar a tal extrem que un bon dia va començar a llegir el periòdic. Així sense més.Va ser un xiquet precoç. Aquell inici amb les lletres, aquest descobriment del seu sentit,de la sintaxi, de les frases, després del joc de paraules i de la seua musicalitat degueren semblar-li una cosa fascinant. Quin món més misteriós i increïble al mateix temps! A mi em sembla que així degué pensar el xiquet Francisco. El meu oncle sempre va comentar que els xiquets descobreixen el món amb aquesta mirada de la “primera vegada”, fan aquest viatge de descobriment amb tot el que observen al seu al voltant, i ell ho va fer especialment amb el llenguatge. Crec que la seua mascota per a dormir haguera sigut en comptes d’un peluix, un llibre. Si no va ser així en aquells anys, sí que va ser així (en certa manera) en la seua última etapa de vida; perquè la meitat del seu llit la conformaven munts de llibres. Llibres a meitat llegir, llegits o per llegir. No es podia desprendre d’ells. Ací estaven, acompanyant-li sempre.
Va ser un xiquet precoç. Aquell inici amb les lletres, aquest descobriment del seu sentit,de la sintaxi, de les frases, després del joc de paraules i de la seua musicalitat degueren semblar-li una cosa fascinant. Quin món més misteriós i increïble al mateix temps! A mi em sembla que així degué pensar el xiquet Francisco. El meu oncle sempre va comentar que els xiquets descobreixen el món amb aquesta mirada de la “primera vegada”, fan aquest viatge de descobriment amb tot el que observen al seu al voltant, i ell ho va fer especialment amb el llenguatge. Crec que la seua mascota per a dormir haguera sigut en comptes d’un peluix, un llibre. Si no va ser així en aquells anys, sí que va ser així (en certa manera) en la seua última etapa de vida; perquè la meitat del seu llit la conformaven munts de llibres. Llibres a meitat llegir, llegits o per llegir. No es podia desprendre d’ells. Ací estaven, acompanyant-li sempre.
La fascinació per la paraula, li va portar a dominar-la, a comunicar-la i a embellir-la. Li encantava conversar fins al punt de tenir fervents seguidors i sempre era un plaer sentir-li parlar i contar històries. Em recorde d’una vegada, parlant sobre que consell donaria a algú que vol ser escriptor, havent-hi ara tantes possibilitats amb tallers per onsevulla d’escriptura creativa, va dir: “en els meus temps això no existia per a res i sempre han hagut escriptors boníssims en totes les èpoques, que van aprendre llegint i llegint, així que cal llegir molt per a això, descobrir, comparar, pensar”.
Una de les coses que em van xocar d’ell, va anar a la volta d’un viatge que va fer a Síria, el bressol de la nostra cultura. El cas és que se’m va ocórrer preguntar-li si havia fet fotografies d’allí per a recordar. Perquè… em va mirar com si haguera fet una pregunta estrambòtica, que preguntava alguna cosa estranyíssim i que no tenia ni peus ni cap. I em va contestar:Fotografies, per a què? Així va resoldre aquesta estranya pregunta per part meua. Avui pense que el meu oncle no necessitava fotos de res. Ho havia vist i ho recordaria a través dels seus poemes. Poemes com a “Hort a Marràqueix”, “Magreb” o fins i tot la pròxima “Elca”, poemes tots com si de fotografia personal i interior es tractara; així recordaria els llocs: a través de la paraula. La seua vida la va dedicar a ella i amb molt d’èxit com tots sabem. Va ser la poesia la que li va alleujar en la mort de la seua mare, tal vegada també dels amics que es van anar abans que ell, la que estaria al seu costat en els moments tristos, després d’un desamor, li acompanyaria en la soledat, i en la melancolia i en aquest “dolor del món” que a vegades li sobrevenia; però també seria ací en els moments de xerinola, d’alegria, en les reunions d’amics estimats; en fi, en els moments bells de la vida. I la seua vida va ser llarga.
Fa molt temps que el meu oncle tenia el somni de crear una Fundació, supose que seria durant el temps que va començar a tenir mes èxit, quan va començar a collir Premis literaris. Però era un somni que anava i venia. No va ser fins al final de la seua vida, quan aquell somni es va fer realitat, encara que lamentablement no va poder gaudir-lo durant molt de temps. Però més que formar una Fundació, la qual cosa més li feia feliç era crear uns Premis de Poesia que portaren el seu nom. Això era una gran història per la qual acabar la vida de bona manera. I així va ser. I així continuarem els que encara som ací en la Fundació.
Avui seria un gran dia per a Francisco Brines, li hauria encantat conèixer als premiats d’aquesta tercera convocatòria dels Premis, saludar-los i xarrar amb ells, però en el seu nom està la Fundació que preservarà aquest esperit literari amb aquestes edicions en la mesura en què puguem, a part dels patrons institucionals que ens donen suport perquè aquest somni del meu oncle continue sent una realitat avui i en el futur.”
Que així siga.
