En la Gala del V Premi Internacional Francisco Brines, va actuar el cantautor Emiliano Valdeolivas posant música i veu a diversos poemes del Premi Cervantes 2020 i emocionant al públic present.
Emiliano Valdeolivas és un artista de reconeguda trajectòria, en la qual destaquen els seus treballs discogràfics: (“El Cantar de Mio Cid” Tecnosaga-1985-99/Correu del Mestre-Mèxic 2006 i “Cantología de la Poesia Espanyola” Gemecs 2006), ha desenvolupat una important labor divulgativa en l’àmbit de la “Poesia Cantada” a través de les nombroses actuacions que ha realitzat en els últims vint anys dins i fora de l’Estat. Com a joglar contemporani, recorre Centres Educatius, Places i Teatres, fomentant l’interés per la lectura i la literatura en general, proposant una trobada poètica-musical participatiu, que convida al gaudi sonor de la nostra pròpia herència cultural.
En les seues Audicions, Emiliano Valdeolivas demostra posseir una capacitat excepcional per a connectar amb l’espectador; sap com transmetre les emocions que afloren de les seues poesies cantades. Acompanyat tan sols per la seua guitarra i la seua veu, aconsegueix un ambient “juglaresco” que promou la interacció amb el públic assistent. En les seues pròpies paraules: “M’emocione molt en cantar els Poemes i el meu objectiu és trobar la Música que tot Poema té dins”.
Els convidem a gaudir d’aquest xicotet extracte de la seua actuació amb els poemes “Canción del desvelado” i “No pido la inmortalidad“. Esperem poder delectar-nos prompte amb un altre dels seus concerts, si pot ser el dia que ens permeten realitzar per fi activitats obertes al públic en la seu de la Fundació Brines, en l’entorn en què s’inspiraren els poemes cantats per Emiliano.
Canción del desvelado
Todavía es de noche y canta el gallo.
Y así lo hace una noche y otra noche.
Y yo aguardo su canto cada noche.
Tenebrosa es la voz que lanza el gallo.
Agria es la luz, y el gallo rompe la noche.
Tiento la oscuridad, y escucho al gallo.
Has perdido otra noche, dice el gallo.
Hasta que no haya gallo ni haya noche.
No pido la inmortalidad
Si esta vida, que es única,
la pudiese perder como una más
de entre las sucesivas por vivir,
o ya existidas
(no importa que su número acabase),
pensara que su dicha, o su infelicidad,
me fueran más amadas.
Mas quien así la vive, irreparable,
deja sólo una huella de seca irrealidad.Yo sé que esta existencia, aun mal vivida,
pudiera presentar algún suceso
digno de ser salvado en la memoria
junto a los faustos hechos de las otras.
Mas sin la sed saciada, de este modo,
aun lo que vale tanto, vale nada.
