Dos anys sense la presència del nostre poeta.
Joan Millet
El dissabte vint de maig es compleix el segon aniversari del moment en què Francisco Brines va passar a compartir el lloc comú de l’abstracta res, mentre que la seua vida va discórrer plena entre dues nades, al cap i a la fi “som un parèntesi entre dos nades”, ens va deixar sentenciat.
Amb Brines qualsevol conversa podia convertir-se en substancial. Un menjar podria convertir-se en una excusa per al diàleg. Record que es rebelava quan el tema girava entronitze a la reencarnació perquè, en el cas d’esdevenir, quedava exclosa la facultat de la memòria i, llavors, de què podia servir reencarnar-se? En canvi, respecte al misteri que suposa l’immediat després mostrava una resignada incertesa.
Ara que entenem que es troba en aquest misteri de l’eternitat, vull creure que haurà constatat que allí ningú està mort, només ací en la terra és on els cossos van irremissiblement cap a la ruïna. En canvi, en aquest lloc sense mesures, sense haver de córrer ni contra l’espai ni contra el temps, s’haurà acostat als seus per a besar-los.
De nou els besarà, perquè no estan morts… i nosaltres fondrem riure i llàgrima perquè són una sola veritat.
